diumenge, 19 de gener de 2014

Silencis entretallats.

Aquelles nits en les quals no pots dormir són el pitjor. Però més encara si et toca estudiar i no pots. Aquest cap de setmana m'han passat les dues coses.
Torno a pensar en nosaltres, un altre cop, "nosaltres", sembla una simple il·lusió de nens petits que es va esborrar amb la brisa del vent de cada matí. I es que en realitat, és això el que va passar, oi? Ens vam esborrar com aquella marca que deixes a la sorra de la platja, amb l'esperança que prevalgui sempre, tot i que saps que tard o d'hora s'esborrarà.
I ara plou a l'exterior, i mare meva, sembla que també plou dins el meu cor. Per què t'has esborrat de la superfície però has deixat emprempta? Per què no sóc capaç de sentir tot el que sentia amb tu amb altres? 
És extrany, durant la teva vida passen milers de persones però gairebé totes se'n van. Algunes et costen de dir adéu més que d'altres, però fixa't, que crec que el llaç que vam crear encara no s'ha trencat, i mai es trencarà. Fixa't que crec que abans em sostenies, i en el fons ho segueixes fent. Perquè un cop em vas dir que es viu d'il·lusió i esperança, i de veritat sé que això existeix perquè ho he viscut, amb tu.
A vegades em faig la ignorant i penso, segur que tot el que vam viure m'ho vaig imaginar, i en realitat era una simple persona més que va passar i se'n va anar de la meva vida. Però aleshores, com és que no m'ho puc imaginar amb ningú més?
Preguntes retòriques, per les quals mai obtindré resposta, o cap ni una serà convincent. I encara hi ha dies que llegeixo les teves cartes i em pregunto que hagués estat si.. preguntes inútils, com tu diries, perquè al passat només se l'ha de mirar com un bonic record.
La veritat, si és el meu cap el que segueixo, no crec que ens fes bé ni per l'un ni per l'altra tornar-nos a veure, però sé que en quan et veig el meu cor encara funciona a cent, perquè només ell sap, que una part de tu sempre viurà dins meu. 
Et desitjo moltíssima sort si llegeixes això, i si no ho fas també. Perquè crec que en el fons, molt en el fons, sempre ens estimarem.

"Sólo cerrando las puertas detrás de uno se abren ventanas hacia el porvenir" - Françoise Sagan. Per començar un nou capítol, s'ha de pasar página. Cal somriure pels records, no aferrar-se pel futur. Amistat és llibertat, no por a perdre; és estimar en majúscules. Potser hi ha gent que s'ha quedat en el camí, però l'esperança que aquells que estan al nostre costat hi continuïn, és allò que ens fa estar al 100% amb aquells que realment estimem.

Gràcies per tot, ànima lliure. T'estimo. T'estime. T'estim.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada